Páginas

Mostrando entradas con la etiqueta pintura. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta pintura. Mostrar todas las entradas

viernes, 13 de abril de 2018

Pintura, quadres i objectes. El quadre dins cada quadre / El cuadro dentro de cada cuadro. Marta Córcoles.

"Rius d'or"

Dedicamos la entrada de hoy al trabajo pictórico de Marta Córcoles, quien nos sirve de excusa para volver a referirnos a ciertas cuestiones que atañen a los objetos artísticos como tales en base a convenciones establecidas entre los creadores y el público, compartidas i biunívocas, que afectan al significado que otorgamos a los objetos.
Tengo para añadir algo de texto significativo al comentario de sus trabajos, y tal vez aproveche para reflexionar sobre el oficio de artista, el arte de la enseñanza y la enseñanza del arte. Es algo que hago de vez en cuando con trabajos de antiguos alumnos y/o conocidos, pese a que suelo evitarlo para evitar endogamia, y, además, suelo enlazarlo con los temas a los que dedico el blog (relaciones entre ciencia y arte, imagen y zoología, percepción visual crítica) y no suele pasar que mencione trabajos puramente pictóricos desvinculados de las ciencias naturales o su divulgación.
Pero en este caso, prefiero dejarme llevar por la casualidad y las circunstancias, por encontrarme a punto de justificar lo que hago ante un organismo oficial que en el fondo nos ignora a todos los implicados, por haber vuelto al ámbito del dibujo artístico y por pillarme estudiando aspectos técnicos e históricos de la historia de la pintura, y porque Marta fué alumna y amiga en una etapa significativa de mi vida como profesor de ciclos artísticos en Olot, durante un par de cursos en los que, pese a estar asignado a la especialidad de medios informáticos de la que era coordinador, tenía que cubrir huecos como técnicas gráficas en ilustración e infografía para fotografía y pintura, donde las espectativas de los alumnos eran realmente variadas y personales. 
Me tocó celebrar los 222 años de la Escuela de Olot, viví la efeméride de los 25 de la de Hospitalet (ya hace tantos que debe faltar poco para los 30, si no han pasado ya) y en unas semanas estaré liado con los 50 de Badalona. Son marcas temporales, nada más, pero ayudan como pautas para marcar capítulos de nuestras vidas.

A propósito de su inminente participación e una exposición colectiva  en la sala abartium hemos reconectado y he accedido encantado a ofrecerle un texto de presentación de su trabajo, por aquello de que uno mismo no sabe qué decir de lo que produce como artista y prefiere que sea otro el que lo haga para poder observalo desde una óptica alternativa. Os lo ofrezco en primicia y os invito a los que estéis en Barcelona o busquéis una excusa para disfrutar de sus encantos naturales y culturales acudir a la cita que a mí me impiden las circunstancias:




"Arqueologia del cossos perduts"
Marta Córcoles és essencialment pintora i dibuixant, però la seva immersió en els llenguatges contemporanis l'han portat a observar el seu propi treball des de fora, en tantes ocasions que el quadre acaba per representar la pròpia pintura.El bastidor es mostra com a matèria similar a la que tanquen els seus marges, però l'artista s'encarrega de recordar-nos la convenció ancestral entre artista i espectador. Els quadres del món material remeten a quadres, paisatges i escenes del món interior, del món del pensament, però d'un món pensat a través d'imatges reflectides per matèria.Una cosa tan bàsica no deixa de ser fàcilment oblidada o ignorada fins al punt d'empènyer a l'artista a recordar-nos-ho per sentir, potser, que estem pensant en el mateix, encara que els paisatges interiors siguin subjectius i intransferibles, i l'única cosa que puguem compartir sigui la presència dels objectes que construeix, o que reconstrueix, en els marges d'altres objectes convertits en marcs i bastidors.El vell problema d'interpretació del quadre dins el quadre de Magritte és portat a l'extrem en què la realitat està feta del mateix que el quadre, sempre dins de si mateix, i en aquest bucle matèric i visual, l'artista només ens xiuxiueja suggeriments davant tan rotundes evidències.



Marta Córcoles es esencialmente pintora y dibujante, pero su inmersión en los lenguajes contemporáneos le han llevado a observar su propio trabajo desde fuera, en tantas ocasiones que el cuadro acaba por representar a la propia pintura.

El bastidor se muestra como materia similar a la que encierran sus márgenes, pero la artista se encarga de recordarnos la convención ancestral entre artista y espectador. Los cuadros del mundo material remiten a cuadros, paisajes y escenas del mundo interior, del mundo del pensamiento, pero de un mundo pensado a través de imágenes reflejadas por materia.

Algo tan básico no deja de ser fácilmente olvidado o ignorado hasta el punto de empujar al artista a recordárnoslo para sentir, tal vez, que estamos pensando en lo mismo, aunque los paisajes interiores sean subjetivos e intransferibles, y lo único que podamos compartir sea la presencia de los objetos que construye, o que reconstruye, en los márgenes de otros objetos convertidos en marcos y bastidores.

El viejo problema de interpretación del cuadro dentro del cuadro de Magritte es llevado al extremo en que la realidad está hecha de lo mismo que el cuadro, siempre dentro de sí mismo, y en este bucle matérico y visual, la artista sólo nos susurra sugerencias ante tan rotundas evidencias. 



Arqueologia del cos - 122x122 - Oli, tovalloles i paper


"Cos habitat"

Darryl Cox
En algunos casos nos recuerda. por esta reflexión sobre la convención del marco y las expectativas que genera, a Darryl Cox y su particular y directa reflexión sobre el tema convirtiendo al marco y su propio material orgánico en protagonista.

Cox nos recuerda que el artificio es una intervención sobre la naturaleza, que suele ser el objeto de representación en el arte del paisaje, por ejemplo, y Córcoles nos sugiere que todo artificio cobra significado cuando se parece a una convención que reclama una observación concreta.

"L'espera"

"Xarxa"

Catherine Nelson
Desde luego, sería como afirmar que el problema del cuadro dentro del cuadro está en cada cuadro, sin tener que recurrir a los preciosismos técnicos de Catherine Nelson, a propósito de cuyas imágens inclusivas desarrollamos por enésima vez un comentario dentro de otro comentario.

Incluso en su día colaboré con Córcoles en un proyecto a través de la fotografía, casi un performance destinado a ser fotografiado, en el que la artista mostraba de forma sencilla su inmersión en la pintura al igual que la pintura se sumerge en la imagen fotográfica y viceversa.


Con la ayuda de la también pintora y música Anna Gratacós, copiamos el color del suelo de típico terrazo rojo mediterráneo sobre el cuerpo de la artista para que se "sumergiera" en él por medio del maquillaje corporal en una secuencia fotográfica.

Sin saber cómo titularlo, recuerdo que al pasarle el archivo digital, para identificarlo, y asociando la pintura usada al té rojo que solíamos consumir durante las charlas en un bar cercano, anoté con rotulador "En té me meto", que al cabo de los años Marta recordaba como "Ànde me meto":

Me has hecho pensar, en que en esos días aciagos, cuando ambos intentábamos sobrevivir al invierno olotino, instintivamente, me estaba convirtiendo en pintora o la pintura se estaba convirtiendo en mí. Pintora de texturas, recicladora de sensaciones.
El límite que componían las paredes de ese apartamento, una superficie roja excelente para trabajar, para sumergirse, para agonizar (si recuperas las fotos, verás que hay alguna del tipo, "estoy siendo absorbida, ay, ay"). En esos tiempos me exponía mucho, arriesgaba hasta el tuétano (ahora también pero intento no resfriarme).

Ahora que recuerdo, utilicé un par de fotos cuando me becaron en el 2007 para desarrollar un trabajo. Concretamente hice un libro de artista, el Llibre blanc. Luego se hizo una colectiva en el Espai d'art contemporani Zero1 del Museu Comarcal de la Garrotxa, en Olot, que se tituló Mort i resurrecció de la sala 14.

Marta Còrcoles, Anna Gratacós, Mafa Alborés





Es un libro curioso, un libro círculo, que empieza con fotos e imágenes de mi niñez y acaba con mi barriga agigantada por el incipiente nacimiento de mi hija. Era lo que vivía en ese momento y le rendí tributo a la vida. Me parece un libro muy bonito, donde se entrecruzan muchas personas que se quedan o desaparecen, pero siempre permanecen en ti, conformando, en parte lo que eres.

Mafa Alborés: Retrato en rojo"
De hecho, en aquel momento habíamos hecho coincidir ciertos planteamientos básicos de algunas de mis fotografías anteriores, basadas en realizar un trabajo de iluminación pictórica sobre mis modelos fotografiados, tal y como Alexa Meade ha hecho recientemente con notables resultados. 

Lo cierto es que al hablar de su idea, bastó con rebuscar entre mis excedentes de maquillaje corporal y comprobar que podíamos imitar con facilidad del color del suelo de la estancia que sirvió de escenario.

Esquerda (Fragment) - 80x120
- "Xilografia gran format"
No importaban las fotos en sí, sino sencillamente documentar la acción, pero creo que tanto Marta como yo lamentamos un poco no haber desarrollado un trabajo fotográfico más elaborado, mejor iluminado y no con una sencilla compacta digital. Hay cierta conexión con otros estudios realizados por la artista posteriormente, al experimentar con procesos de estampación gráfica y, en cierto modo, buscar de nuevo entresijos entre fotografía, dibujo y pintura.










Hedera elix - 81x122 - Oli, paper, cola blanca i branca

Escata - 81x122 - Oli i xilografia sobre paper.


Pell - 81x122 - Oli, paper i xilografia sobre pell.



http://www.martacorcoles.net/
http://mafa-elanimalinvisible.blogspot.com.es/2015/12/reflexion-naturalista-sobre-las.html

http://mafa-elanimalinvisible.blogspot.com.es/search?q=el+cuadro+dentro+del+cuadro&updated-max=2015-05-05T22:29:00%2B02:00&max-results=20&start=1&by-date=false

http://mafa-elanimalinvisible.blogspot.com.es/2012/03/la-realidad-inscrita.html

http://mafa-elanimalinvisible.blogspot.com.es/2012/03/fotografia-y-representacion-pintura-y.html

http://mafa-elanimalinvisible.blogspot.com.es/2017/09/hiroshi-sugimoto-fotografiando-dioramas.html

http://mafa-elanimalinvisible.blogspot.com.es/2014/03/del-cuadro-dentro-del-cuadro-la.html

jueves, 5 de abril de 2018

Màquines de veure. Màquines de dibuixar. L'ombra de la Graella Albertiana.

Fotografía de Abe Morell: Mirror_Glass_Wine_full
Donat que el dibuix és la tècnica bàsica de representació visual, juntament amb la pintura, però subjacent al procés habitual i desenvolupament d'aquesta, els estudiants i practicants de les arts aplicàdes (sigui el cómic, la il·lustració o la fotografia) han de conèixer el fonaments dels seus recursos i la seva evolució històrica. No només com a una curiositat erudita, sinó com a referent bàsic per a la seva comprensió i fins i tot, es clar, la utilització dels seus sistemes i recursos òptics i mecànics.

No crec que hi hagi cap publicació propera més recomanable que la colecció de llibres de l'editorial Cátedra coordinada per Juan José Gómez Molina, amb valuosos textos del mateix artista, docent i teòric de l'art i dels impagables colaboradors en gairebé tots aquests volums, molt especialment Lino Cabezas, autor realment dels capítols més valuosos des de diversos punts de vista fonamentals per al estudiant i el docent de cicles formatius artístics.

Us convido avui a pendre apunts de Les Màquines de Dibuix. Entre el mite de la visió objectiva i la ciència de la representació, per Lino Cabezas, en Juan José Gómez Molina -coord.- i VVAA, "Màquines i Eines de Dibuix", Càtedra, Madrid, 2002, no més un aperitiu i una invitació fer-vos amb tots el títols dels autors per tenir-los lo més a l'abast possible, ja per sempre.

Com veureu, m'he permés fer-ne extractes més literals que lliures que aporten poc més que la seva traducció al català.


INTRODUCCIÓ
Amb freqüència, art i dibuix es consideren termes pràcticament sinònims. També s'acostuma pensar en el dibuix com un gènere o una forma particular d'art. No obstant això, encara que al dibuix en general se li atribueixi una vinculació principal amb l'art, també pot relacionar-se amb altres àmbits de la cultura, entre els quals es troben la ciència i la tecnologia. Precissament, des d'el predomini de la concepció "artística" del dibuix es vé sostenint la idea, gairebé com una obvietat de queaquest ha d'estar realitzat manualment, sense ajuda de cap aparell, com a expressió de "la mà" de l'artista, de la qual aquell en seria l'empremta.
La simple idea d'una màquina de dibuixar repugna els que entenen que és impossible inventar o fer servir un aparell que realitzi allò que en essència és quelcom "fet a mà".
L'evidència històrica de la realitat constatable de les màquines de dibuixar els incomoda, quelcom que obliga i ajuda a qüestionar alguns tòpics i a revisar moltes idees que romanen arrelades a la nostra cultura heretada.

El "Vel" de Leon Battista Alberti

-5 segles d'ús fins l'aparició de la fotografia

-Abraham Bosse (1602-76): responsable de la publicació d'un gravat (1667) on es mostrava el vel albertià

-Invenció amb el nom de "vel" l'any 1435 per Leon Battista Alberti (1404-72), segons ell mateix afirma al llibre II del seu tractat De Pictura

-De Pictura: 1er text modern (no medieval) de literatura artística. Dues versions: l'original en llatí una altre en italià vulgar l'any 1436 traduïda per ell mateix (incloent-hi una dedicatòria a Filipo Brunelleschi)

-1a versió castellana: "El tratado de la pintura por Leonardo de Vinci y los tres libros que sobre el mismo arte escribió León Bautista Alberti: traducidos e ilustrados por Don Diego Antonio Rejón de Silva" (Imprenta Real, Madrid, 1784

Tot i que el text d'Alberti careixia originalment d'il·lustracions, molt aviat va ser acompanyat i completat amb figures explicatives en còpies manuscrites i, més tard, amb l'aparició de la impremta, en successives edicions impreses.


Le Dubreil (La perspective Practique, 1642)
Robert Fludd (Tractatus Naturae, 1618)
A l'abundant iconografia del Vel Albertià, les diferències més importants i significatives acostumen estar, quan hi apareixen, a l'escenari on es fa servir, en els temes representats amb la seva ajuda i en la manera de procedir els artistes aplicant-lo a la pràctica del seu art.




-Destaca un dels gravats (en va fer més dùn d'aquest aparell) en fusta de Durer (1471-1528). Aquest es va publicar pòstumament l'any 1538 a la segona  edició alemanya del seu tractat de geometria.

Però, com diem, n'hi ha més de l'artista alemany sobre el procediment amb l'aparell d'Alberti:




- Cal considerar l'èxit de la invenció d'Alberti des d'els antecedents i el context que el fan possible i necessari: 

-a aquella primera meitat del segle XV existia un clima propici per encoratjar una manera científica de procedir en la representació de les formes naturals i d'acord amb l'experiència visual.

-això comporta especulació teòrica de les arts inscrita a l'ampli panorama de l'Humanisme.

                Vocació intel·lectual de l'Art------------La seva difusió-------------------Impremta

El Vel Albertià perdura fins l'actualitat amb altres denominacions, com ara "versió moderna de la Graella de Durer"









-L'explicació del mètode de la graella al tractat de Rodler "Perspectiva" (1531) és un dels primers textos de mentalitat artesanal per copiar directament del natural paisatges i cos humà, en contrast amb la tendència literaria d'Alberti, no dirgida a la gent d'ofici sinó al gran públic d'educació humanista, fonamentalment teòrica. L'explica com a una part "oculta i subtil" de la pintura.

-Rodler inclou al seu tractat (1531) la graella amb la superposició de la creu de Sant Andreu i la subdivisió amb un altre quadrat més petit segons el mètode medieval de la quadratura.

-S'esmenta la graella per copiar figures planes a diferents escales a l'article "Dessin et peinture" de l'Encyclopèdie de Diderot (1763)

-Hi ha aparells contempranis consequència del concepte de la graella, reixeta o quadrícula albertiana

-El Coordinatògraf de Coradi: Instrument contemporai per situar sobre un pla, amb gran precisió, els punts definits per dues coordenades.

El paper de la geometria (pura, no projectiva -recerca i observació d'allò perfecte, permanent, diví-)
en la representació d'allò trascendent s'arrossegava des d'el pensament pitagòric i platònic fins l'Edat Mitjana.

Plató (llibres seté de La República) afirma per boca de Sòcrati:
La geometria té per objecte el coneixement d'allò que existeix sempre, i no pas d'allò que neix i mor.
Per tant, la geometria atreu l'ànima cap a la veritat, forma en ella l'esperit filosòfic, obligant-la  a dirigir cap amunt les seves mirades, en lloc de dirigir-les sobre les coses d'aquest món.

D'ençà llavors els preceptes teòrics, més que els exemples pràctics, pretenen fonamentar l'aprenentatge de les arts. Durant l'Edat Mitjana, la primacia en l'ensentament radicava en la funció de l'exemplum utilitzat per ser copiat pels aprenents.
La geometria tenia un fi pràctic: fixar les formes dels exemples per poder copiar-les amb la major objectivitat.
La geometria va esdevenir la "ciència de l'art" a la recerca de regles segures per a la pràctica.

                             Ars sine scientia nihil est

En aquell moment s'entenia:  art: destresa pràctica adquirida amb l'experiència
                                               
                                               ciència: capacitat d'explicar el procediment racional -geomètric- 
                                                             aplicat a cada obra 

A la geometria radicava el més important del saber dels oficis--------------------------------------------(corresponència amb el fet de que)-----------------------------------------------------------------------------Rodler, en ple Renaixement, es refereix a la graella albertiana com a una "part oculta", "que es manté en secret per alguns pintors"
Repeteix una cosa ben sabuda i prou coneguda pels gremis medievals: prohibició i restricció per ensenyar els seus coneixements a qualsevol individu alié a l'ofici.

"Geometria Fabrorum" 


-La Graella del Vel Albertià s'identificava als tallers artesanals amb les retícules geomètriques d'origen medieval que havien asumit la funció d'aportar estructures estables (objectivitat) a les formes artístiques.

-El Vel Albertià té, a través de la quadrícula geomètrica d'ampliació, un enllaç amb una poderosa tradició secular de taller que depositava en la geometria la confiança d'estabiltzar els coneixements de cada gremi. 

 -És en certa mesura deutor d'una tècnica medieval aplicada a una idea indiscutiblement moderna i original:
·el concepte de piràmide visual 

- La definició Albertiana de la pintura com a secció plana de la piràmide visual, amés d'avalar conceptualment el seu mètode del vel, es converteix en un axioma inqüestionable i irreversible en el futur.

Per la seva racionalitat geomètrica s'imposa contundemnt en la teoria i en la pràctica de l'art del Renaixement:

Al llibre primer del "De pictura" precissa d'aquest mode quelcom considerat de forma unànime com la PRIMERA DEFICINICIÓ MODERNA DE LA PINTURA:

El quadre pintat serà la secció plana de la piràmide visual amb determinat espai o interval, amb el seu centre i llums particulars, representant tot en una superfície amb línia i colors.

-L'art d'extrem Orient es resisteix a acceptar les distorsions perspectives de la pintura europea tot i la seva justificació teòrica teòrica argumentada amb el funcionament de l'ull:


-Significativa crònica de Sir John Barrow (voyage en Chine", Paris, 1805): contundent i demoledor judici sobre la perspectiva occidental, pel mateix emperador, com a resposta als intents del viatger europeu per persuadir-lo de la cientificitat de la construcció de la imatge visual de l'art europeu:

"Les imperfeccions de l'ull no son prou motiu per representar els objectes de la natura com imperfectes"

La seva forma de representar el món visual  en la seva pròpia tradició figurativa era més objectiva que l'occidental.

La seva idea d'objectivitat estava més d'acord amb formes intel·ligibles racionalment i no amb imatges òptiques, una idea acompanyada de la profunda convicció al voltant de la seva veritat.

Això implica una qüestió clau de la teoria de la representació: les diferències entre les coses tal com les veiem i tal com sabem que son, així com la seva relació amb la distinció que es pot establir entre percebre i conèixer.

Això a servit Ernst Gombrich per parlar de la diferència entre el QUE i el COM.

A l'art medieval i al xinés es consideren les aparences com subjectives.
En totes dues situacions l'objectivitat està basada en unes idees estables. Està més vinculada a allò sabut que allò observat.

La concepció Albertiana s'allunya d'aquest conceptualisme cap al naturalisme, proper als fenòmens visuals.

Es pot establir una relació entre els fonaments conceptuals de l'art medieval i el pensament neoplatònic de Plotí (203-270). El punt de vista d'aquest fiòsof pagà basava una bona part del seu pensament en la distinció entre------------Inteligible------------vinculat a Inteligència (nous)
                                                 L______ Sensible

Plotí estableix la diferència entre els ulls del cos i "l'ull interior"

Veiem, doncs, que el conceptualisme medieval s'aplica paradoxalment a la pràctica, mentre el naturalisme renaixentista i modern, observant  aquest fenòmen desenvolupat en l'organitazació i formalització pedagògica dels oficis, extreu els seus preceptes com a material especulatiu i teòric d'un pensament naturalista que condiciona una posició encara més nova de l'artista renaixentista.

Aquests antecedents d'ofici manual expliquen perquè el més gran esforç colectiu dels artistes del Renaixement es va centrar en l'empeny d'aconseguir el reconeixement general de la intelectualitat del seu treball i especulacions teòriques.
A la primera exposició del mètode a "De Pictura", d'Alberti, es fa explícita la seva vocació intel·lectual des  d'el primer moment.

La seva traducció a l'italià vulgar, no obstant, demostra la consciència de l'abast de allò que exposa i les seves implicacions gremials i socials.

S'instaura la Imitació Científica de la Natura.
En aquest context, Durer, com a primer teòric alemany de l'art renaixentista originat a Itàlia, desde la seva formació als tallers tardomedievals del nord aporta un cos de coneixements sistemàtiques que Panofsky qualifica com el naixement de la prosa científica alemanya.

Giotto assenyala l'origen i la consciència de la sensibilitat davant la realitat del món visible, cosa que es reflecteix al Llibre de l'Art de Cennino Cennini.
La intenció sembla venir de més enrrere, però. Trobem exemples ilustres com Vilard de Honnecourt donant relevància a la seva imatge de un lleó dibuixat directament del natural segons la seva pròpia afirmació.

Veiem, doncs, la trascendència d'un estri apenes materialització d'un concepte gràfic i geomètric que es venia aplicant des de l'antiguitat per determinar les proporcions del cos a l'art egipci, per exemple, i que amb variacions també va condicionar l'art clàssic fins pendre forma sistemàtica lietràriament al renaixement a l'empar de la nova cultura impresa i del dibix geomètric i linieal adaptat al gravat vehiculitzat per la neixent indústria de la impremta.

(Extracte de Les Màquines de Dibuix. Entre el mite de la visió objectiva i la ciència de la representació, per Lino Cabezas, en Juan José Gómez Molina -coord.- i VVAA, "Màquines i Eines de Dibuix", Càtedra, Madrid, 2002)
 

jueves, 4 de abril de 2013

Esquemas de Iluminación: interpretación de iluminaciones ejemplares a través de la pintura. África Cejudo, Raquel Burgos, Andrea Azuaga.




Por cierto, que recientemente ha sido posible encontrar entradas al respecto de este cuadro en la red a causa de la historia que lo envuelve:


Blog de Noticias

El "escándalo" Caravaggio

Con la perspectiva que suele dar el paso del tiempo, no es difícil imaginar la sonrisa esbozada por sir Denis Mahon cuando, en el año 2006, escuchó el sonido del martillo que le señalaba como nuevo propietario de una antigua pintura subastada en la prestigiosa casa Sotheby’s.
Mahon –un conocido y reputado coleccionista e historiador del arte– pagó de buena gana los casi 60.000 euros que alcanzó el lienzo, titulado 'Los jugadores de cartas' (también conocido como 'Los tahúres'). Una pintura que los expertos de Sotheby’s habían identificado como una copia del cuadro del mismo título realizado por el genio del barrocoCaravaggio, hacia 1594.
'Los jugadores de cartas' o 'Los tahúres' (1596), hoy en el Kimbell Art Museum | Crédito: Wikipedia.
El coleccionista británico, sin embargo, estaba convencido de que la pintura no era obra de un seguidor o discípulo del maestro del tenebrismo, sino otra versión –quizá una prueba inicial o una simple variación– realizada por el mismísimo Caravaggio.
Lógicamente, si la pintura resultaba ser un original del maestro, y no una copia más o menos fidedigna realizada por un seguidor, su valor sería mucho más elevado.
Y, en efecto, apenas unos meses después de la compra el valor de la pintura se había disparado de forma extraordinaria. La mera opinión del propio Mahon –reconocido especialista y propietario de una importante colección de pintura barroca– habría servido para revalorizar la supuesta copia pero, además, su dictamen contaba con el respaldo de otros expertos, comoAntonio Paolucci –director de los Museos Vaticanos– o Mina Gregori, especialista florentina.
Gracias a aquellas declaraciones a favor de su autenticidad, la pintura alcanzó en poco tiempo un valor de más de 11 millones de euros. Una más que respetable cifra que dejaba en mera anécdota la que Mahon había pagado por el cuadro durante la subasta.
Retrato de Caravaggio realizado por Ottavio Leoni | Crédito: Wikipedia.Sin embargo, no todos están de acuerdo con la atribución a Caravaggio. Los expertos y los responsables de Sotheby’s, por ejemplo, se reafirman en su apreciación inicial de que se trata de una copia, y por tanto de una pintura de menor valor. Una opinión que comparten expertos como Sebastian Schütze, historiador del arte de la Universidad de Viena, y autor de un catálogo razonado de la obra de Caravaggio.
Algunos museos, como el prestigioso Ashmolean de Oxford, tampoco parecen tener clara la atribución a Caravaggio. Poco después de comprar la pintura, Mahon –fallecido en el año 2011– la ofreció en préstamo a los responsables del Ashmolean, pero estos pusieron la condición de que debería exponerse como “atribuida a Caravaggio”, dando a entender que la autoría seguía sin estar probada. Una exigencia que el coleccionista no quiso aceptar.
En medio de toda la polémica –que lleva ya algún tiempo coleando– apareció una tercera parte en discordia: Lancelot William Thwaytes, el antiguo propietario de la controvertida pintura. Éste acudió recientemente al Tribunal Supremo del Reino Unido para demandar a Sotheby’s pues, en su opinión, la casa de subastas no realizó una investigación lo suficientemente exhaustiva de la obra, a juzgar por el valor que ha alcanzado el lienzo tras la hipótesis de Mahon.
William no entra a valorar quién es el verdadero autor de la obra, pero reclama una compensación por parte de Sotheby’s, pues cree que si sus tasadores hubieran consultado a más expertos, quizá hubieran llegado a una conclusión similar a la de Mahon, y por tanto la pintura habría tenido un precio de salida mayor.
Mientras llega la fecha del juicio, la pintura –actualmente en manos de Orietta Benocci, amiga de Mahon–, sigue pasando de un museo a otro, a la espera de un hogar definitivo. Tras el rechazo del Ashmolean, Denis Mahon prestó la pintura a varias galerías italianas, y la polémica obra no regresó al Reino Unido hasta octubre del año pasado.
Ahora está previsto que se exponga a partir de este mes de abril en el Museo de la Orden de San Juan en Londres. Orden ésta, también conocida como de los caballeros de Maltaa la que perteneció Caravaggio durante algún tiempo (fue expulsado por su habitual conducta inmoral), y para la que realizó algunas obras.
Aunque buena parte de la colección privada de Mahon fue heredada por la National Gallery, el futuro de ‘Los jugadores de cartas’ dependerá en buena medida del dictamen definitivo de los especialistas, si es que estos alcanzan algún día un consenso. Mientras, a miles de kilómetros de distancia, el lienzo original continúa ajeno a la polémica, disfrutando de su condición de “pieza estrella” en el Kimbell Art Museum de Fort Worth (EEUU).