 |
| Anna Atkins |
ANOTACIONS DE FOTOGRAFIA: HISTÒRIA /ESTÈTICA / TÈCNICA
EL FOTOGRAMA. HISTÒRIA. ANTECEDENTS.
El nom al·ludeix a una manera de realitzar imatges amb els materials fotogràfics, però sense utilitzar la càmera per constituir la imatge. En la seva forma més elemental, el fotograma s’obté col·locant un objecte més o menys opac a la llum, que intercepti la que incideix sobre el paper fotogràfic.
 |
| Moholi-Nagy |
HISTÒRIA DEL FOTOGRAMA
La tècnica del fotograma pot considerar-se la més antiga de totes les referents a mètodes fotogràfics. De fet, fins i tot abans de l’aparició de la fotografia com a tal ho fan els primers fotogrames de manera espontània o casual. Es tractava d’experiments amb sals de plata en les quals per atzar havia romàs sobre la seva superfície algun objecte opac que, desprès d’haver-hi incidit la llum, havia deixat la seva ombra o, millor dit, la seva empremta (efímera, en aquest cas) sobre la superfície fotosensible de les sals de plata.
Una d’aquestes primeres experiències casuals seria la que va protagonitzar l’any 1725 el metge alemany Johann Heinrich Schulze (1687-1744) qui va descobrir la sensibilitat a la llum de les sals de plata.
Schulze va impregnar guix amb àcid nítric que fortuïtament contenia argent i, posteriorment, va retallar unes lletres que hi col·locaria a sobre, tot descobrint que hi quedaven perfectament delineades. Per descomptat, no se l’hi va acudir utilitzar aquests productes dins de la càmera fosca. A més, els resultats eren efímers, donat que les sals d’argent romanien ennegrint-se per l’acció de la llum.
1800: Thomas Wedgwood i Humphry Davy van realitzar fotogrames col·locant objectes a sobre de papers emulsionats, tot i que no van aconseguir imatges estables. La possibilitat de “fixar” encara no havia arribat.
Talbot va utilitzar paper banyat amb una solució de clorur sòdic, que desprès va assecar i va tractar amb una solució de nitrat de plata, tot produint que es formés clorur de plata al paper. Va col·locar sobre aquest paper diversos objectes, com ara plomes, elements vegetals i peces de roba i trossos de teles, amb els quals, un cop exposats al sol, obtindria una silueta en negatiu dels esmentats objectes.
 |
| Bayard |
Aquest sistema l’anomenaria “dibuix fotogènic” o “ombrografia” (“shadowgraph”, ). D’altres fotògrafs també en van realitzar, com Hippolyte Bayard a França.
Durant el primer terç del secle XX, fan la seva aparició una sèrie de corrents artístiques que es coneixeran amb el nom d’avantguardes, les quals anaven a transformar i revolucionar el panorama artístic fins llavors conegut.
Moviments com a Dadà, el Surrealisme, el Cubisme, el Futurisme, etc. Provocaran la ruptura amb els modes convencionals dels mitjans d’expressió artístics tradicionals. Tot buscant noves experiències visuals, els dadaistes advocaven per la producció d’imatges fotogràfiques sense càmera. La seva intenció era la d’acavar amb tot tipus de convenció lingüística i plàstica. Es reprenia així una de les primeres experiències dels inicis de la fotografia, amb la tècnica perfecta per realitzar imatges de forma directa, sense cap intervenció de la càmera, permetent l’abstracció, la deformació i la desmaterialització, sense seguir, però, pautes prèvies i deixant actuar l’atzar. Re-actualitzant conceptes, els dadaistes proposaven una diversificació de materials i fonts lluminoses per tal d’obtenir imatges figuratives.
CHRISTIAN SCHAD (1894-1982) Un dels fotògrafs dadaistes més significatius, va realitzar fotografies abstractes sense fer servir la càmera. La seva tècnica consistia en retalls de papers i objectes que col·locava a sobre del paper fotogràfic d’ennegriment directe, per exposar-lo desprès a la llum, creant allò que avui coneixem usualment com a fotogrames, tot i que seria Tristan Tzara qui els anomenaria amb el mot “Schadografies”.
 |
| Man Ray |
 |
| Man Ray |
Nord-americà de naixement, reconvertint l’antiga tècnica del fotograma, li canvià el nom pel de “rayorama”.
L’enorme varietat de resultats fora tan gran que, l’any 1922, publicarà una primera carpeta amb dotze “rayorames” sota el títol de “Les Champs Dèlicieux”, amb una introducció de Tristan Tzara.
A l’actualitat ens trobem amb un ressorgiment del fotograma entre una generació de fotògrafs als quals es pot veure un interès per recuperar-lo com a procediment de treball al qual poder aplicar-hi noves propostes conceptuals i estètiques, i per altra banda, com a reacció a certs moviments als quals prevalen aspectes purament mediàtics.
Podem destacar, entre els artistes estrangers que han treballat o treballen amb fotogrames:
Espanyols:
Joan Duran
A través del fotograma ens endinsem en la veritable naturalesa de la fotografia. Podríem considerar que es tracta de la definició mínima de la mateixa: una empremta lluminosa sobre un suport fotosensible. D’aquesta manera estem eliminant tots els components òptics que ens proporciona la càmera i, a més, deixem de costat l’ús de la perspectiva clàssica inherent a la pròpia construcció de la càmera fotogràfica.
|
Podriem classificar els fotogrames en dos tipus diferents en funció de: |
|
|
|
-Model d’empremta |
1- Fotogrames als quals l’objecte-referent és el constitutiu de l’empremta-ombra gràcies a la llum provinent d’una font lluminosa, generalment de la pròpia ampliadora, tot i que es poden utilitzar també altres fonts com llanternes o una bombeta |
Els objectes, depenent de la seva opacitat, produeixen un tipus d’ombra que pot anar des-de l’objecte perfectament perfilat fins una sèrie de tons i degradats que el fan irreconeixible.
La possibilitat de canviar l’angle amb el qual hi incideix la llum fa variar els resultats de forma notòria.
En cap cas implica que la imatge final s’assembli a l’objecte constitutiu de l’empremta |
|
-Forma de produir-se l’empremta |
2- Utilització exclusiva de la llum en les seves diferents variants com a únic element formador de la imatge. Ja no es tracta del rastre deixat per l’ombra de l’objecte, sinó el de la llum en estat pur |
(3) La via mixta consistiria en fer servir superfícies radiants (fosforescents) on col·locaríem els objectes.
El rastre fosforescent s’exposa posteriorment sobre un paper fotosensible
ULF SAUPE: Artista alemany, deixeble de Floris M. Neusüss |
LA TÈCNICA DEL FOTOGRAMA. FACTORS A TENIR EN COMPTE.
El paper fotogràfic
El suport: cel·lulosa (paper)
El formant: Plata en estat metàl·lic. La matèria fonamental com a element fotosensible es la molècula formada per un halogen (essencialment brom, clor o iode) i argent---------------------El paper fotogràfic b/n : -----------= Bromur de plata-----------pel·lícula
-----------paper
=Iodur de plata-------------pel·lícula
=Clorur de plata------------paper
El procés de revelat
Blancs i negres de referència
Escala de grisos
CÒM FER UN FOTOGRAMA:
La realització de fotogrames exigeix conèixer com reacciona el paper fotogràfic a la llum i com s’ha de processar. És a dir: ens iniciem en els elements del llenguatge, perquè anem a conèixer quin tipus de resposta ens dona el paper, l’aparença dels diferents tons de gris, o els valors extrems de blanc i negre.
D’altra banda, anem a explicar de la manera més senzilla possible allò que constituirà el procés de revelat del paper, per tal de què, d’ençà ara, no hi hagi necessitat de fer-ne canvis, obtenint el millor del paper i garantint la constància dels resultats.
Un cop conegut el material podrem començar a realitzar fotogrames controlant, en gran mesura, els aspectes més tècnics.
L’ENERGIA LLUMINOSA MÍNIMA (“quantum” de llum) és capaç de separar el bromur de plata en els seus components, brom i argent, que estan units en el bromur d’argent per les seves tendències elèctriques oposades: l’àtom de plata té tendència a perdre un electró (+) quedant-se amb una càrrega positiva. Per això és un metall i deixa circular els electrons lliurement, mentre el brom, un no metall, té tendència a acumular un electró, romanent amb càrrega negativa.
Quan un quantum de llum arriba a una molècula de bromur de plata actua deixant neutre el brom, arrencant-li un electró que és pres per l’àtom d’argent, quedant també neutre elèctricament. Un àtom de plata no constitueix una imatge visible, per això les molècules de bromur d’argent s’associen en grans als quals pot haver-hi unes 200.000 molècules.
L’acció de la llum afecta una o dues molècules de tot el grà, però l’acció posterior del revelat permetrà que totes les molècules del gra que hagin rebut llum siguin separades en brom i plata, tot convertint la suposada imatge latent en una imatge visible.
Tot i això, tots els àtoms de plata existents en un gra de cristalls de sals de plata son insuficients per tal que la imatge sigui perceptible. Per això es disposen nombroses capes d’halurs de plata (aproximadament 10.000). Per aquesta raó cal utilitzar un medi que permeti mantenir en suspensió els grans de sals de plata (no en emulsió, com es suposava abans) que dixi passar la llum per realitzar l’exposició, que permeti el pas dels líquids de revelat i que sigui neutre químicament, condicions que compleixen poques substàncies:
Al començament de la fotografia es feia servir el col·lodió
Des de finals del segle XIX s’utilitza la gelatina.
El suport on es deposita la gelatina amb unes sals de plata és un full de paper, com ja hem vist, a les imatges finals. Al material fet servir a càmera, però, el suport és transparent, normalment TEREFTALAT DE POLIESTIRÉ, per les raons que observem en els apartats corresponents a la formació de la imatge.
No hay comentarios:
Publicar un comentario