 |
| Mafa Alborés: Poble Nou 2020 |
HISTÒRIA FOTO. MOMENTS DECISSIUS.
ANOTACIONS FOTO. REPORTATGE. TÈCNICA FOTOGRÀFICA. EVOLUCIÓ HISTÒRICA.
EL MOMENT JUST AL MOMENT PRECÍS.
|
1933
Era de les compactes 35 mm liderades per Leica |
“Darrere l’estació de Sant-Lazaire” (=”EL MOMENT DECISSIU”) Cartier-Bresson |
Irrupció de les càmeres Leica Compacta Lleugera Silenciosa Òpticament la més moderna del mercat |
||||||||
|
Mestre de la instantània i de l’aprofitament de les noves i cares compactes Leica de 35 mm |
Bresson tenia una bona posició econòmica |
|||||||||
|
Endre Ernő Friedmann (en hungarés Friedmann Endre Ernő; Budapest, Hungría; 22 d’octubre de 1913 - Thai Binh, Vietnam; 25 de maig de 1954) y GERDA TARO, pseudònim de Gerta Pohorylle van ser una parella de corresponsals gràfics de guerra y fotoperiodistes durant el segle XX que treballàven sota el nom comú de Robert Capa. En compartir seudònim és difícil saber a qui correspòn cada foto. Van cobrir diferents conflictes: la Guerra Civil Espanyola, la Segona guerra sino-japonesa, la Segona Guerra Mundial (el Blitz de Londres a la batalla d’Anglaterra, la guerra del nord d’África, la invasió d’Italia, la batalla de Normandía a la platja d’Omaha y l’alliberament de París), la guerra àrab-israelí de 1948 y la primera Guerra de Indoxina. En 1947, en París, Endre Ernő Friedmann fundó, junto con David "Chim" Seymour, Henri Cartier-Bresson, George Rodger y William Vandivert, la organización Magnum Photos, la primera agencia de cooperación para fotógrafos independientes de todo el mundo.1
|
Es va guanyar la reputació de millor fotògraf de guerra del mòn.
Comença la presa de conciència de l’ús del medi a l’època del poder de la foto:
“Canviaria tots els quadres i pintures de Crist del mòn per una sola fotografia” (George Bernard Shaw)
Capa va aprofitar la seva fama per escollir les conteses i batalles que fotografiava; quan entrar-hi i quan sortir-ne, en clar contrast amb el soldat fotògraf, exemplarment personificat a TONI VACCARO: anònim com a fotògraf de guerra i gran professional des de llavors. Va passar de la Speed Graffic de l’exèrcit i va optar per una Argus C3 compacta de 35 mm (no es podia permetre una Leica).
Com a Capa, també va fotografiar la mort d’un soldat, però ell no veia cap romanticisme a la guerra (destacable la foto de la mort d’un soldat pilot de tanc alemany incinerat).
John Morris, director de fotografia de LIFE a l’època de Capa, valora Vaccaro com el millor reporter de guerra. El dia D, en ple desembarcament de Normandia, Capa envia el seu material i John Morris el rep en tot just 48 hores. Les presses provoquen que els 4 carrets enviats es fagin malbé (massa temps assecant-se amb massa calor van malmetre l’emulsió) i només se’n salven 12 fotografies.
Vaccaro, per la seva part, troba les ruïnes d’un laboratori fotogràfic i revela 10 carrets en cascs militars durant una nit de lluna nova. Tots deu son destruïts pels seus superiors per la seva excessiva cruesa.
Finalitzada la Guerra:
Capa fotografia el rodatge d’”Encadenats”, de Hitchkock. Vaccaro romana a Alemanya documentant la reconstrucció. |
|||||||||
|
VESTIGIS |
|
|
||||||||
|
ANYS 40 |
ANTECEDENTS ALS ANYS 20 I 30, I FINS I TOT ALS PRIMERS TEMPS DE LA FOTOGRAFIA
ROGER FENTON: “La vall de l’ombra de la mort” Impactant i suggerent imatge d’una extensió pedregosa coberta de boles de canó.
FRANÇOISE AUBERT: Camisa ensangonada de l’Emperador Maximilià desprès del seu afusellament a Mèxic. |
|
||||||||
|
Testimoni de la vida al gueto de Lodz, situat entre els privilegiats de Lodz com a antic empleat d’estadística i administració.
L’any 1961 algunes de les seves fotos van ajudar a processar l’Adolf Eichman, tot i que també va retratar la bona vida dels privilegiats del gueto, èlit jueva que no passava gana (casaments, festes, celebracions...). Alguns supervivents de Lodz es retrobarien a través de les fotos de Ross seleccionades per Chris Wood (historiador de fotografia) |
Havia estat periodista gràfic i, tot i estar en certa manera col·laboracionista, va documentar la decadència de la vida al gueto i, clandestinament, la deportació en trens de jueus cap a Ausvitz i altres destinacions.
Va gaudir de llibertat entre la policia jueva i els privilegiats, però també va fotografiar d’amagat els penjaments i va enterrar els seus negatius. Va sobreviure i els va rescatar. |
|||||||||
|
POSGUERRA |
|
|
||||||||
|
USA |
|
|
||||||||
|
1947 |
Agència MAGNUM |
Henri Cartier-Bresson |
||||||||
|
1950s |
|
|
||||||||
|
Millor reporter gràfic d’USA, però problemàtic i home difícil, va deixar LIFE per incorporar-se a Magnum (...i gairebé els porta a la fallida) Encàrrec de Magnum de reportatge social de la recuperació econòmica de postguerra a Pittsburg: 3 setmanes es van convertir en 3 anys: 21.000 instantànies. A risc de la bancarrota, en van seleccionar 2000 per organitzar-les, però van ser impossibles d’exhibir o publicar. El seu projecte pretenia transformar la cultura amb les seves imatges, contrastant allò industrial/natural/humà |
· Obsessiu per aconseguir la notícia. · Obsessiu per la feina, gairebé no dormia a base de dexedrines (amfetamines amb normalitzada presència social) · Addicte també a l’alcohol, patia alts i baixos. . Tenia una relació estreta i tensa amb la seva despectiva mare. . De tècnica molt depurada, augmentava el contrast amb ferrocianur. |
|||||||||
|
1955 |
Exposició que va fer la volta al mòn. Una mena de passeig per la revista LIFE, moment de glòria i vanitat balsàmica de la Fotografia.
Fotògrafs com ara Robert Frank defugien incloure en aquest “costumbrisme” al qual van participar molts fotògrafs, incloent-hi EUGENE SMITH o CARTIER-BRESSON. |
Encara es conserva al Castell de Clairebeu, a Luxemburg, i el llibre no ha deixat d’editar-se. S’han eliminat les realitats socials, tot evitant realitats econòmiques, polítiques, ideològiques... |
||||||||
|
JAPÓ |
Mentre als Estats Units sorgeix Eugene Smith com a reporter de guerra i documentalista obsessiu de la recuperació econòmica, al Japó es viu l’impacte nuclear, de difícil escenificació fotogràfica. |
Les ruïnes de pedra i els cràters de les bombes son dramàtics, però les bombes d’Hiroshima i Nagasaki no van deixar aquesta mena d’empremtes, sinó inexpressiva o poc eloqüent desolació a les fotos, seleccionades pels americans, interessats pels danys materials i censors de les conseqüències a les víctimes. |
||||||||
|
1960s |
Sorgiment a Japó d’un moviment antinuclear |
|
||||||||
|
Va documentar Nagasaki 16 anys desprès de la bomba, sense cap rastre d’allò que havia passat. Particular retorn a la Vall de l’Ombra de la Mort de ROGER FENTON. |
Va retratar seqüeles físiques i psíquiques, i vestigis inquietants: objectes que van patir el bombardeig (rellotges, ampolles...) |
|||||||||
|
VESTIGIS FOTOGRÀFICS |
EXEMPLES CONTEMPORANIS SIGNIFICATIUS |
|
||||||||
|
BRUMBER & CHEMARIN |
Objectes bomba d’ús terrorista |
|
||||||||
|
Paisatges a les Illes Hèbrides Occidentals, al mar d’Escòcia, camp militar de proves on només veiem l’aparent serenitat del paisatge, el mar i les xarxes circulars per als salmons. |
Míssils, submarins...que hi son però no es veuen.
|
|||||||||
|
Fotos de la zona 0 a Nova Iork amb gran format. |
“Si no hi ha fotos, no hi ha Història” |
|||||||||
|
VIATGES FOTOGRÀFICS |
PIONERS: TIMOTHY O’SULLIVAN (Oest americà, 1867) Germans BISSON (Mont Blanc) (Louis-Auguste Bisson, Auguste-Rosalie Bisson) ... |
EXEMPLES CONTEMPORANIS: MARTIN PARR (supermercats) |
||||||||
|
Anys 50, 60, 70 |
VIATGES per ser documentats fotogràficament |
|
||||||||
|
Anys 50: USA |
|
|
||||||||
|
|
1956: llibre “LES AMÈRICANS”
9 mesos recorrent la seva pàtria adoptiva recollint les seves impressions gràcies a la beca obtinguda de la fundació Guggenheim per documentar l’evolució cultural.
Nova Iork=-Carolina del Sud=-Texas=-Califòrnia=-Chicago=-Nova Iork amb una certa continuïtat en contraposició als viatges improvisats de Cartier-Bresson per tot el mòn.
Fotografiava tot.
El baix cost de la benzina va facilitar aquests viatges iniciàtics dels fills del baby-boom nord-americà des dels anys 60/50, però Frank suposa el punt de partida d’aquesta mena d’observació del paisatge natural, urbà i social des d’una perspectiva forana. Fou a la fotografia el que a la literatura va ser el concepte de “Gran novel·la Americana”
Poc després d'haver tornat a Nova York el 1957, Frank va conèixer en una festa a l'escriptor de la generació Beat, Jack Kerouac, a qui li va mostrar algunes de les fotografies preses en els seus viatges. Kerouac li va dir immediatament a Frank "Segur que puc escriure alguna cosa sobre aquestes fotos", contribuint posteriorment a la introducció de l'edició nord-americana de The Americans. Frank també es va fer amic d' Allen Ginsberg, i va ser un dels principals artistes en documentar la subcultura Beat, que anava de la mà amb l'interès de Frank a documentar el contrast entre l'optimisme regnant en els anys 1950 i les diferències racials i de classes a la societat nord-americana. La ironia que veia Frank en la cultura nord-americana va influir sens dubte en la seva tècnica fotogràfica, marcant un clar contrast en comparació amb la majoria dels fotoperiodistes contemporanis, visible en el seu estil inusual d'enfocament i l'ús de llum baixa, entre altres característiques que es desviaven de les tècniques de fotografia acceptades.
Aquestes diferències amb els estàndards contemporanis de fotografia li van dificultar a Frank en un inici ser publicat en els Estats Units. Les Américains va ser publicat per primera vegada el 1958 per Robert Delpire a París, i posteriorment en 1959 als Estats Units per Grove Press, on va rebre crítiques substancials en un principi.
NARRACIÓ D’UN OPTIMISME PERDUT.
|
Suís d’ascendència jueva d’una rica família, emigra per l’amença nazi als Estats Units l’any 1947. Va obtenir una ocupació en la Ciutat de Nova York com a fotògraf de moda per Harper 's Bazaar. Poc després va començar a viatjar per Amèrica de Sud i Europa. Va publicar dos llibres més de fotografies preses a Perú, i va tornar als EE. UU. En 1950. Aquest any va ser un transcendental per a Frank, qui després d'haver conegut a Edward Steichen, va participar en l'exposició col·lectiva 51 Fotògrafs nord-americans al Museu de art Modern de Nova York (MoMA); a més es va casar amb una companya artista, pintora, Mary Lockspeiser, amb la qual va tenir dos fills, Andrea i Pablo. Amb ajuda de l'artista que més va influir sobre la seva persona, el fotògraf Walker Evans, Frank va rebre un permís especial de la Fundació John Simon Guggenheim el 1955 per viatjar a través dels Estats Units i fotografiar la societat en tots els estrats. Va portar a la seva família amb ell en una sèrie de viatges d'carretera durant els dos anys subsegüents, en els quals va prendre unes 28 000 fotografies. Només 83 d'aquestes van ser seleccionades per ell per ser publicades en The Americans. El recorregut de Frank no va transcórrer sense incidents. Mentre conduïa a Arkansas, Frank va ser posat en presó de forma arbitrària després d'haver estat detingut per un policia en algun lloc de l'Profund Sud, un comissari li va indicar que tenia una hora per deixar la ciutat. El vehicle no posseïa el títol adequat i Frank va ser arrestat per un període curt de temps per possessió d'un automòbil robat.
Posà de manifest allò que la TV i els jingles publicitaris ocultaven.
Educat en la perfeccionista tradició fotogràfica suïssa, tenia però un toc d’espontaneïtat poètica i abstracta de la generació beat i dels beatniks.
Ignorava certs formalismes, com el respecte a les verticals, enquadraments equilibrats, etc.
“Psych-eyes” (-=expressionisme) LLIBERTAT: · S’introdueix al mig de les seves fotos com Pollok al mig dels seus quadres · Kerouac va descriure les seves qualitats:
Al final del seu viatge, tenia gairebé 700 carrets de fotografies. Un cop va realitzar-ne una selecció, se’ls va enviar a l’editor francès Robert Delpire amb qui es va posar de seguida d’acord (una tarda sobre el terra d’una habitació) per a la selecció definitiva.
Concebut per contemplar les fotos una a una, aïllades però amb un ritme de continuïtat, com una pel·lícula o un passi de diapositives.
|
||||||||
|
1er Fotògraf Pop. Un Robert Frank de ritme vertiginós. “Volia donar-li als Estats Units a les pilotes” FOTÒGRAF DE CARRER, especialitat sense el pes d’una tradició, nova i descobridora. Klein va aconseguir fer l’especialitat eloqüent. |
Interessat per les casualitats i l’espontaneïtat. Tendència a composar els llibres amb la coexistència de múltiples imatges i a reconstruir o re-enquadrar aquestes.
Reorganitza les fotos a les seves pàgines.
Va guanyar la seva primera càmera a una partida de cartes als 18 anys. Desconeixia i/o menyspreava Doisneau o Bresson. Es va interessar per Weegee (=-mirada de la classe obrera) La seva famosa foto del nen apuntant a l’espectador amb una pistola, segons ell mateix explica, és sentida per l’autor com una mena d’auto-retrat ambivalent. |
|||||||||
|
Anys 60 / 70 |
FOTÒGRAFS DE LA 5a AVINGUDA |
|||||||||
|
Va renunciar a la seva carrera de direcció artística en veure el mètode de treball de Robert Frank. |
Dominat per les teories del moment decisiu de Cartier-Bresson, va intentar traslladar-les al caos novaiorquès. |
|||||||||
|
|
Ganes de viure Inquietud Energia |
Molestava a conservadors i liberals Famoses les seves fotos al Central Park Zoo |
||||||||
|
Seguidor i amic de Winogrand i Meyerovitz, trasllada allò assimilat als USA a UK l’any 1965, portant-lo a les platges britàniques 70 anys desprès de fer-ho a l’era victoriana fotògrafs com a Paul Martin (1889: va camuflar la seva càmera a una capsa marró) Platja i passeig marítim com a escenari (una mena de retrocés en el temps per retratar un país a la cerca de la modernitat)
"Sigues més agressiu" és la pauta que encapçala els preceptes del fotògraf, el qual un dia es va presentar davant David Hammer, director de la revista britànica Creative Camera i li va dir: "La seva revista és una merda. No funciona. Si vostè vol jo li puc ajudar ". Li va contractar. Sens dubte, la seguretat en si mateix s'havia vist refermada durant la seva estada als Estats Units, on va arribar després d'haver finalitzat la seva formació com a dissenyador gràfic a Londres. Allà tindria com a tutor i mentor al cèlebre director d'art Alexey Brodovitch, al Design Laboratory (organitzat en l'estudi de Richard Avedon de Nova York), qui ràpidament el va fitxar com a subdirector creatiu de la revista Sky. També estrenyeria relació amb Joel Meyerowitz i Garry Winogrand, amb qui va passejar per la Cinquena Avinguda amb la seva càmera penjada a coll. Amb tots dos comparteix la capacitat d'assenyalar l'absurd en unes imatges tan subtils com directes, fruit d'el reconeixement d'un moment fugaç que només l'ull espavilat de l'artista és capaç d'emmarcar. Perfilaria una forma de veure inspirada en l'obra de Bill Brandt i de Robert Frank, en la pintura de Pieter Brueghel, de Goya, de Giorgio de Chirico i d'Edward Hopper, i en les pel·lícules de Jean Vigo, de Buñuel i de Fellini. "Vull que les meves fotografies, a l'igual que les pel·lícules de Buñuel, mosseguin. Que inquietin alhora que facin pensar. Vull que siguin crues, que emocionin i més tinguin humor ". |
"No treguis fotografies avorrides", escrivia Tony Ray-Jones (1941-1972) en el seu llibre de notes. En només un full i agrupat sota el títol Approach (Mètode, o Enfocament), el fotògraf anglès va redactar una mena de decàleg compost per tretze normes, que repassaria amb freqüència al començament de les seves jornades fotogràfiques. Va aconseguir d'aquesta manera donar forma a una obra destinada a canviar la fotografia britànica en la dècada dels seixanta. Particular enfocament documental, carregat d'humor i d'una aguda mordacitat però també de nostàlgia i compassió.
"Involucra't més" "Parla amb la gent" "Persevera en la temàtica (tingues paciència)" "Fes fotografies simples" "Comprova que el fons estigui relacionat amb la temàtica" "Dóna varietat a la composició i als angles amb més freqüència" "Tingues més present la composició" "Acosta't més (fa servir un objectiu de 50mm)" "Observa la càmera tremolar (dispara a 250 s o més)" "No sempre a el nivell de l'ull" "No a les distàncies mitjanes" "No dispars molt".
Va fotografiar durant set anys. Va morir als trenta anys, víctima de leucèmia, deixant un llegat de 7.000 imatges i sense veure publicat el seu llibre, A Day Off: An English Journal. Ray-Jones va presentar en dues ocasions el seu projecte a l'agència Magnum, on va ser rebutjat com a membre Quan finalment, el 1974, es va publicar el llibre, va caure en mans de Martin Parr. Seria una mena de revelació. Inspirat en l'obra del seu antecessor va començar a treballar en la línia per la qual és avui tan reconegut. El primer projecte de la seva fundació ha estat la reedició del llibre. “La fotografia pot ser com un mirall on es reflecteix la vida, i com en el cas d'Alícia al País de les Meravelles, el mirall es pot travessar i trobar un altre món amb la càmera” Abans de morir va tenir lloc a Anglaterra una petita exposició que consolidaria la seva figura com a artista. "Jo no sóc un artista, no m'agrada la connotació de la paraula". Li hauria agradat "ser un periodista tan bo com George Orwell". |
|||||||||
|
Interdisciplinari (pintura, disseny gràfic)
26 Benzineres Parikings des de l’aire
|
Menyspreva inicialment la fotografia
Atrapar la realitat ignorada |
|||||||||
|
Anys 70 / 80 |
|
|
||||||||
|
Anys 70 |
Apareix el color al foto-reportatge de carrer |
“heretgia” per als fotògrafs artístics menyspreat per pertànyer a la foto publicitària i vernacla (no artística) |
||||||||
|
En adoptar les possibilitats del color, això li fa passar dels 35 mm al gran format (8x10”) a la cerca d’aplec d’informació. |
|
|||||||||
|
FOTOS DE VIATGE Influenciat pel llibre American Photographs de Walker Evans als 14 anys va presentar les seves fotos a Edward Steichen que va saber reconèixer el seu talent. Als 17 anys coneix Andy Warhol i fotografia la Factoria i el seu entorn. 1972: viatge des de Manhattan a Amarillo, fotografiant llocs, carrers i pobles en color. 1982: llibre Uncommon Places, una mena de bíblia per als fotògrafs que feien servir el color, juntament amb els treballs de William Eggleston |
ROAD-PHOTOS Va començar fent servir una càmera de 35 mm, i desprès una 4x5”, i, finalment, una 8x10”. 1974: Obté una beca NEA 1975: Beca Guggenheim 1976: Exposa al MOMA
El seu treball influencia fotògrafs posteriors com Nan Goldin, Andreas Gursky, Martin Parr, Joel Sternfeld i Tomas Struth.
Des de 1982 director del departament de fotografia del Bard College (Massachusetts) |
|||||||||
|
FOTOS DE VIATGE
|
ROAD-PHOTOS
|
|||||||||
|
Fotos en color de Menphis i rodalies 1976: Llibre “Guide” presentat al MOMA. El color torna les imatges impenetrables. 2005: Octubre, exposició sobre Dunkerke |
Va revaloritzar el color com a estructurador de la composició.
El color permet tergiversar el context.
Parc en paraules. Escèptic. Antipàtic. |
No hay comentarios:
Publicar un comentario